FICCIÓ

Segons Viquipèdia, la ficció és la creació de mons i històries imaginàries a partir de l'art, sobretot la literatura. Aquests mons tenen els seus propis personatges i regles de versemblança, si bé sempre tenen una connexió amb la realitat, sigui perquè en prenen alguns elements de referència sigui perquè la contradiuen. S'oposa als gèneres no ficticis, com l'assaig o els del periodisme, per bé que alguns corrents filosòfics reclamen que tot és en certa mesura ficció, ja que no existeix l'objectivitat en la interpretació o alguna cosa externa a la ment (idealisme radical).

Els elements més importants en una narrativa de ficció són: els personatges, una historia narrada i elements que marquin a l’espectador perquè vulgui veure el que passa.

La funció catàrtica de la ficció ve donada pel fet de que aquest tipus de gènere ens presenta la historia d’un personatge amb el qual ens sentim identificats, degut a la realitat del personatge en sí i dels fets que està vivint, el que fa que ens impliquem emocionalment amb el o els personatges i les desgràcies que els hi succeixen.

I la part lúdica de la ficció, ve donada perquè les histories que se’ns presenten són per entretenir a l’espectador i, sobretot, que es diverteixi, rigui, es relaxi, etc,. És a dir, que experimenti diferents emocions i que es concentri en el que està veient, desconectant de la realitat.

Els macrorelats són els que més predominen en la nostra televisió actualment, ja que fa referencia a serials televisius (el internado, perdidos, house...), programes de telerealitat (gran hermano, operación triunfo...), dibuixos animats (Bob Esponja, Pocoyó...) que toquen temes de la nostra vida quotidiana i que ens fan sentir identificats, per això enganxen tant.

Segons el meu parer, la ficció a l’igual que és un instrument d’entreteniment per a la gran majoria de la població, també pot aportar valors educatius als diferents grups d’edat que miren serials. És a dir, al ser un gènere tan versàtil, el qual s’adreça a diferents grup d’edat i s’adapta tan a la vida real de les persones, porta implícits molts valors, que conscient o inconscientment, es transmeten i es reprodueixen diariament. Hi ha valors que són positius, però també, aquest gènere provoca actituds no desitjables en alguns casos.

DIVERSITAC: Arribades per mar

El material creat per DiversiTAC resulta molt interessant, sobretot com a recurs per a treballar-lo als centres educatius, ja que permet que els alumnes puguin exposar el que pensen sobre el tema, però que a la vegada descobreixin quina part de la informació mostra la televisió i quina existeix realment i no ens mostren els Mitjans de comunicació.

A partir del visionat d’un documental on es veuen imatges d’inmigrants arribant a les nostres costes, se’ls proposa la realització d’un article enel qual expressin la seva opinió de perquè els mitjans de comunicació posen tan èmfasi i importància en mostrar imatges d’inmigrants arribant per mar, quan sabem perfectament que arribem també per terra i/o altres vies.

Podem classificar com a aspectes positius d’aquest recurs, el fet de que es dona la oportunitat als alumnes de poder escriure sobre un tema, el qual veuen dia a dia als mitjans de comunicació i, sobretot el fet de poder investigar mitjançant altres fonts que no són la televisió per adonar-se que la realitat que ens transmeten alguns mitjans no són tan veritables com ells creien en un principi. És a dir, que això serà molt positiu a l’hora de fomentar el seu pensament crític.

Per un altre costat, el fet de poder realitzar aquesta activitat de grup, ajuda a la cohesió entre els companys i també a poder tenri més punts de vista sobre un tema, el que enriqueix encara més l’activitat.

Però crec que el recurs presenta limitacions, i és que no queda gaire clar quina força se li ha de donar al treball, quina continuació pot tenir... És a dir, hauria d’estar més elaborat i oferir més diversitat d’activitats amb les quals treballar per tal d’afavorir un millor aprenentatge, ja que queda bastant aïllat dels continguts que el professor/a vulgui treballar amb aquesta activitat.

LA DESINFORMACIÓ DE LA SOCIETAT DE LA INFORMACIÓ

Pel que fa a les edicions de 1963, es pot observar clarament, que les notícies més importants i de més rellevància eren les que estaven relacionades amb el General Franco. Es pot veure la influència que exercia la dictadura en els mitjans de comunicació. Les notícies en les que apareix Franco, donan una imatge que distava molt de la realitat. Seguidament, trobem grans quantitats de publicitat. Totes les pàgines tenen publicitat, que ocupen més de la meitat de la fulla, inclús fulles senceres, anunciant diversitat de productes. Com que la política era un tema delicat, els successos també ocupaven gran part del diari, anunciant la mort de personatges populars, persones desaparegudes, etc. És a dir, amb les fotos de Franco, la publicitat i els sucessos omplíen les pàgines dels diaris durant la dictadura franquista, el que reflexa clarament la manipulació que s’excercia sobre els mitjans de comunicació.

Al 1973, la línia del diari segueix sent bastant similar pel que fa a continguts, ja que segueixen apareixent gran quantitat d’anuncis, de successos i notícies de Franco. El que ha canviat és la distribució de les notícies, i es que ara apareixen les notícies d’actualitat a les primeres planes, i després apareixen altres àmbits com economía y finanzas, Madrid 24h, Religión y tiempo, noticiario de Cataluña, arequología y prehistoria, música, teatro y cine...

Estar informats al 63 i al 73, era en realitat estar desinformats, ja que no interesava mostrar el que estava passant en realitat. S’havia de fer com si tot marxès perfectament i així tenir controlada la població.

Les edicions de 1983, presenten grans canvis, i es que l’entrada de la democràcia garanteix més llibertats per als mitjans de comunicació. Per exemple, La Vanguardia Española ja no existeix, sino que ara és La Vanguardia a seques.
La publicitat segueix estant molt present, però podem veure aspectes de Catalunya que comencen a tenir més pes polític i econòmic i, no ser tant de caire social.

A partir de 1990 fins l’actualitat, l’estil del diari és molt diferent, ja que es comencen a introduir pàgines en color, i es presenten les notícies internacionals en primer lloc, seguides pel bloc de política, opinió, societat, ciutats, esports, cultura i espectacles, cartellera, classificats, economia... La utilització del català per a fer anuncis i les edicions en català del diari són també, grans canvis.

Vivim en la societat de la informació, i no podem comparar el tipus d’informació d’abans amb la d’ara, però la informació que rebem no és 100% fiable, ja que tot depen dels interessos polítics i ideològics que hi ha darrere de cada mitjà, el que transforma en subjectives les notícies i es distorssionen de la realitat, i ho podem entendre com una forma de manipulació.
Des dels mitjans de comunicació s’escullen les notícies que tinguin un aspecte d’exclusivitat i que sensibilitzin a l’espectador, és a dir que es tractin temes amb els quals la població se senti identificada.

QUIEN TIENE LA INFORMACIÓN, TIENE EL PODER

La nostra societat es coenix com a societat de la informació, ja que estem envoltats per mitjans comunicatius a totes hores (radio, televisió, Internet...), de tal manera que posar-nos al día del que passa al món no ens resulta gens difícil.

El que crea una opinió dels fets rellevants, és la manera que té cada programa, persona, etc., d’emetre una notícia, ja que cadascú posa l’èmfasi en el que li resulta més important, el que fa que molts cops el que s’expliqui es desvirtui de la informació real.

En el meu cas, m’informo principalment amb els telenotícies, que miro tots els migdies dinant, i la ràdio quan em desplaço cap a la universitat tots els matins. Els caps de setmana aprofito per llegir el diari. No sóc d’un canal fixe sino que canvio segons el dia o, segons la informació que estiguin donant.

Els telenoticies són una de les fonts d’informació que més mira la majoria de la població, per això és un medi tan poderós i de gran impacte social. Aquests aprofiten aquesta situació per manipular la veritat, ja que a cada cadena li interessa transmetre les notícies d’una determinada manera, segons els interessos dels caps directius.

Crec que els temes que més es veuen són de caire social, perquè els telenotícies volen desviar la mirada de la situació político-econòmica en la que ens trobem actualment.

Les informacions noticiables són aquelles que són singulars, especials, i que criden l’atenció de l’espectador. Amb això, no vol dir que sigui una bona notícia, o que sigui d’interès públic, sinó la que faci augmentar l’audiència. Últimament, els telenotícies, s’estan tornant aparadors de successos, ja que els importa més captar espectadors que no pas donar informació de qualitat.

Els telenotícies són manipuladors, ja que cada cadena porta la notícia cap a l’àmbit que li interessa, sense ser neutrals, per poder conseguir la reacció desitjada en els seus espectadors.

Resulta impossible aquesta objectivitat informativa, on darrere hi ha empreses amb molt poder econòmic, que imposen unes idees i unes normes que impedeixen aquesta neutralitat. Algunes ho fan més explícit que d’altres, però totes segueixen els mateixos esquemes, siguin públiques o privades.

Som persones desinformades a la gran societat de la informació.

FLEXIBILITZAR O SUPRIMIR CONTINGUTS?

La televisió va neixer el 1926, amb l’objectiu d’apropar el món sencer a totes les llars. Va començar sent un simple mitjà informatiu i una forma d’entreteniment per a les persones, i s’ha acabat convertitnt en un mitjà inculte i destructiu per a molts sectors de la població. La televisió s’ha anat adaptant als canvis socials, polítics i culturals que hem viscut, i avui per avui, aquesta és el resultat de tot això.

El fet de regular o no determinats programes no crec que sigui la solució més efectiva, ja que cada persona té preferencia per un tipus de programa, per tant no és desitjable que uns quants decideixin que és el que està bé mirar i que no, i el que és menys, retirar de la graella programes que ens semblin “telebasura”.

Jo puc i tinc el dret de decidir per mi, el que vull o no vull veure a la televisió, però no puc prendre la decisió en nom d’altres persones. A la televisió hi ha programes de diferents formats, només hem d’escollir el que volem veure.

Però el que crec que si es podria regular molt millor són els horaris en que s’emeten alguns progrmaes, com és el cas de: Sálvame diario, Tal cual, entre d’altres.

Com a futura pedagoga, crec que seria interessant treballar diferents aspectes relacionats amb un bon consum de la televisió, i tant els menors com les seves families em semblen un bon punt de partida.

Per un costat, es treballaria amb les families per tenir present quins són els seus hàbits televisius, quins interessos socials i culturals tenen, etc. I per un altre costat, seria interessant el fet de poder dur a terme amb les families, activitats i/o petits experiments que portin a reflexionar a les families sobre el visionat d’aquest tipus de programes i de la repercussió que pot tenir sobre els seus fills.

En un altre nivell, seria essencial, el poder treballar amb els nens/es a les escoles. Amb aquests es realitzarien activitats més implícites, és a dir, que independentment de les tasques, jocs... que s’estiguin realitzant a l’aula, el docent tingui sempre presents aspectes tals com els interessos dels alumnes, quines són les seves motivacions, quines són les seves opinions respecte qualsevol tema, etc., és a dir, sempre ajudant a desenvolupar el seu pensament crític, que és el que farà que el nen/a prengui una o altra decisió davant de les situacions diaries: treball, relacions socials...

En conclusió, la televisió extreu dels realitis una enorme quantitat de diners. Per tant, les productores seguiran bombardejant-nos amb aquest tipus de programacions i cada dia s’inventaran coses o situacions per tal de que una cadena obtingui més audiència que altra, contractant a personatges explosius, fent ús d’una producció agresiva i que enganxi, etc.

Nosaltres tenim el poder de decidir lliurement si volem veure segons quins programes, ja que ningú de nosaltres té el poder de decidir que és el que es retransmet per la televisió. Simplement hem de ser crítics i pensar que ens aporta segons quins programa.

LA MÀGIA DE LA PRODUCCIÓ

Gran Hermano, Sálvame, Donde estas corazón, el último superviviente, 21 días, callejeros, Operación Triunfo…
Aquests i molts altres programes són els que podem trobar a la graella avui per avui si encenem la televisió.
La telerealitat és un dels formats que més està creixent, les audiencies ho confirmen, i seria enganyar-me a mi mateixa si digués que no miro qualsevol d’aquests programes.


Però que és el que tenen que ens enganxa tant?
Que hi ha de veritat i de mentida en tot el que succeïx?
Aquests són alguns dels debats que susciten tots aquests programes.

Els equips de producció d’aquests programes juguen un paper primordial, ja que tot el que fan suposa que un programa tingui èxit o no. Per tant és d’esperar que utilitzin tot tipus de tècniques per atraure al telespectador.

http://www.youtube.com/watch?v=E8gKC4Q6WWA&feature=related

Com a telespectadors, si veiem aquest video, només veiem una baralla entre dos concursants del programa, però si analitzem millor el video, podem observar que l’actitud d’un dels concursants és molt exagerada i sobreactuada, i l’actitud dels altres concursants és com d’indeferencia envers el que està passant, el que fa pensar qeu pot ser una situació ficitícia, creada per la productora del programa per donar més dramatisme i morbo al programa i que la gent es quedi a veure el que passa, fent pujar l’audiència del programa. Per un altre costat, la música de fons aporta intriga i suspens que fa nsenitr a l’espectador que proximament pasarà alguna cosa, el que incita a quedar-se mirant.

http://www.youtube.com/watch?v=5A3E1Xxeqw4&feature=related

En aquest segon video podem observar com d’un petit conflicte, s’intenta fer veure al telespectador com una situació de màxima tensió, utilitzant diferents càmeres, ampliant la imatge per veure més de prop la cara dels conscursants i ralentitzant la imatge perquè sentim des de fora la tensió i, afegint efectes de so que anuncien perill.
Per un altre costat, aquests tipus de programes, per mantenir el nivell d’audiència alt, es passen tot el programa anunciant situacions morboses o discussions, però fins al final del programa no ho emeten, ja que si venguessin tota la carn al principi, la gent marxaria. O el que també fan és posar les imatges més morboses durant els espais publicitaris perquè la gent no marxi a altres canals.

Això és una petita reflexió de la manipulació i l'ingeni que hi ha darrere de tots aquests programes, i que nosaltres podem observar si parem atenció, però hi ha molts més efectes i treball de producció, que nosaltres no seriem capaços de percebre si no ens ho diguessin directament, i que junts afavoreixen a l’èxit del programa.

El fenómeno Belén Esteban

El tema de les programacions televisives i els productes que es volen vendre des d’aquest espai comunicatiu, sempre ha estat en el punt de mira, i en els últims temps ha estat un dels temes de debat més denunciat. Però durant les últimes setmanes el tro l’ocupa la Belén Esteban.

Qui no ha escoltat parlar de la Belén Esteban? Vaja, és gaire bé impossible que existeixi algú en aquest país que no li sàpiga posar cara.

Però qui és aquesta noia?

Que li ha succeït perquè estigui tots els dies a televisió i constantment en boca de tothom?

La Belén Esteban era una jove com qualsevol altra fins que va conèixer a un torero molt famós de l’escena espanyola. A partir d’aquí la seva vida va fer un canvi de 360º, ja que es va quedar embarassada i la relació amb aquest noi no va sortir bé.

A conseqüència d’això, la seva fama es va disparar a la vegada que cada cop més se la cridava dels programes del cor per parlar de la seva vida. Va començar sent una jove anònima, parella d’un famós, i s’ha transformat en un monstre producte fetiche de les productores.

Això, és nomès la punta de l’iceberg de tot el que envolta els programes de telerealitat. Les productores viuen de les penes d’aquests personatges, utilitzant-los al seu parer per obtenir grans beneficis i molts cops els mateixos programes creen els conflictes perquè l’audiència no decaigui, desgraciant la vida d’aquests personatges.

Però el que no es pot consentir és que aquestes guerres entre productores i pares/mares sense escrúpuls destrossin la vida d’uns nens que no tenen cap culpa de l’exposició pública que reben per part de les persones que se suposa que els han de protegir de tot això. Tot això és comparable a grans hienes barallant-se pel seu tros de carn.

El cas de la Belén Esteban és un cas més dins de la “graella”. Tothom vol tenir el seu moment de glòria, fins i tot el defensor del menor, que no va dubtar en fer pública la denúncia a Belén Esteban per exposar tants cops a la seva filla en els mitjans de comunicació.

Ens hem tornat bojos o que? Com es pot ser tan frívol quan sabem perfectament que des de molts altres àmbits s’exposen els menors sense cap mena de problema i sense cap denúncia pública? No cal recordar els cops que la familia reial ha exposat en públic als seus fills o nets o l’últim cas de tots: el del president del Gobern espanyol.

Però hi ha una cosa pitjor que tot això: com podem, els telespectadors, tolerar aquest circ i tanta “inutilitat” junta?

Si seguim mirant aquest tipus de programa aquesta gent seguirà fent l’impossible per treure qualsevol plat brut d’alguns dels “personajillos” i esquarterar la seva vida i, així seguir tenint el control sobre les audiències.

Presentació

La creació d'aquest blog estarà destinada a penjar durant els pròxims mesos tota mena d'informació relacionada amb els mitjans de comunicació i, sobretot dels valors que se'ns transmeten des d'aquest àmbit, tan positius com negatius.